[vc_row full_width_row=“true”][vc_column][vc_column_text]

Les fes­tes popu­lars seran la nos­tra sal­va­ció.

Pri­mer de març… Alça­da la crua res­tric­ció cap a l’hostaleria pàtria, almenys se poden mun­tar les terras­ses. El segrest del sec­tor de la res­tau­ra­ció valen­cia­na potser haja tocat mare i ja a soles que­da millo­rar. Qual­se­vol dia que pas­sa ha de ser un dia menys cap a la tor­na­da de la nor­ma­li­tat pro­fes­sio­nal… I els que con­si­de­rem que part impor­tant de la nos­tra vida té sen­tit als nos­tres res­tau­rants brin­dem cap al cel cla­mant per la vic­tò­ria.

 

La nos­tra VALENCIA CITY com a psi­cò­leg de capça­le­ra, això sem­pre. Per audaç i inci­si­va. Retor­nant als des­de­junys mati­ners al meu Ram­da­ni, el bar clàs­sic del meu carrer sit a la plaça de la meua falla Piza­­rro-Ciri­­lo Amo­rós, cap allà al mig­dia, com­pli­des les obli­ga­cions labo­rals via tele­tre­ball, gus­to­sa­ment hem ini­ciat la pre­cep­ti­va ron­da de pos­si­bles terras­ses ami­gues on reca­lar i inau­gu­rar la tem­po­ra­da… Dilluns i mal orat­ge, poca bro­ma. Des­car­ta­des La Fon­due de Julio i el Nou Gour­met de Fer per fal­ta d’infraestructura a l’aire lliu­re, m’encamine cap al Jibs d’Ismael al bell Par­te­rre, però ho tro­be tan­cat. Mala cosa.

Me cos­ta aga­rrar el telè­fon i el whatsapp me dona la vida: li con­tac­te, tant a ell com a Pablo de Ver­net­ta, i els dos me donen la llum que a l’endemà s’arremanguen i se posen a la bona fae­na. Però he de sal­var el dia… i me diri­gix cap al Bar Nodo i la Tas­ca La Ras­pa, tots dos per Gra­va­dor Este­ve. Ale­gria dona vore-los plens de gom a gom, però no puc reca­lar en la seua tau­la. Con­fiat de mi enfi­le cap a l’Ostra­Bar de Cáno­vas con­fiant salu­dar al seu capo de sala Qui­que, però tam­bé tro­be fer­mé la por­té… Ja la inquie­tud m’aborrona.

Creue tota la Gran Via, per a mí la defi­ni­ti­va, la del Mar­qués del Túria, diri­­gint-me a El Gui­ño sabent que Vicen­te s’ha tren­cat el braç i no esta­rà, però enca­ra i tot assu­mint la deba­cle, com així es demos­tra. Se fa tard i el fred, sor­pre­nent­ment, refer­ma. La llei de Murphy en tot el seu esplen­dor… I enca­re de nou cap allà on he come­nçat este peri­ple i el nos­tre sen­yor s’apiada d’este humil peca­dor sen­se malí­cia. El Res­tau­ran­te de Ana està en mar­xa i la seua terras­sa fun­cio­nant… al cap i a la fi l’inici de Ciri­lo Amo­rós me tor­na a ampa­rar i el bon que­fer d’Ángel i Ana fan la res­ta. Mer­ci beau­coup!

 

Ja assen­tat i hidra­tat com toca, reme­mo­re que hui mateix hague­ra estre­nat la pri­me­ra mas­cle­tà de la tem­po­ra­da. Sem­pre les millor les de la pri­me­ra tan­da de març, amb menys gent a la plaça i amb més pos­si­bi­li­tats d’esbargiment… de tot tipus. I per pri­me­ra vol­ta sóc cons­cient que per segon any con­se­cu­tiu se que­dem sen­se la fes­ta gran valen­ti­na. Una set­ma­na gran que dura tot un mes i que des de Nadal comen­cem a pre­pa­rar i cal­far. A saber, par­ti­cu­lar­ment enguany m’he per­dut els Cris­tians de Bocai­rent a l’inici de febrer, me vaig a per­dre les Falles i m’he per­dré els Moros de Morai­ra al juny (sí, can­víe de ban­do quan toca). Tota una pesa­dum­bre…

Ja por­te un ratet amb el bobal valen­cià i no estic per a gran­di­lo­qüèn­cies serio­ses, per tant no me pare a rao­nar davant la tra­gè­dia que supo­sa per a tot el sec­tor fes­ter valen­cià esta cruel situa­ció. Indu­men­ta­ris­tes, empre­ses de ser­vi­cis, pro­veï­dors d’avituallament, piro­tèc­nics, artis­tes fallers, ban­des de músi­ca… però tam­bé arren­da­ments de casals, flo­ris­tes, salons de con­ven­cions, ser­vi­cis de càte­ring… tot un tsu­na­mi que ens abo­ca al pre­ci­pi­ci. Maleï­da situa­ció!

Amb el meu col·lega l’advocat Alfre­do Gar­­cía-Petit, moi­xe­ran­guer cas­te­llo­nenc de pro, en un dels nos­tres viat­ges al para­dís polí­tic eus­kal­dun, bé que filo­so­fà­rem al vol­tant d’allò que més defi­nia i ver­te­bra­va al tan mal­trac­tat Poble Valen­cià… I coin­ci­dí­rem que les socie­tats musi­cals i les fes­tes popu­lars eren les nos­tres sen­yes d’identitat més pro­fi­to­ses i valuo­ses. Ens uníem, ens enfor­tíem i eren com­par­ti­des per la immen­sa majo­ria social valen­cia­na, des de Vina­ròs a Orihue­la. Puix per això del perill que com­por­ta esta emer­gèn­cia que patim i que està esquer­dant l’esquelet iden­ti­ta­ri valen­cià.

 

Les comis­sions falle­res ago­nitzen, pel cúmul de bai­xes als seus llis­tats cen­sals i per la llo­sa que sig­ni­fi­ca les obli­ga­cions con­trac­tuals adqui­ri­des. Per que si no par­ti­ci­pes dins d’una comis­sió fes­te­ra no ets cons­cient del pres­su­post i el movi­ment eco­nò­mic que com­por­ta… Milers de pimes valen­cia­nes, totes i cadas­cu­na de les falles, fogue­res, gaia­tes, com­par­ses, colles i demés espè­ci­mens popu­lars arreu tota la Comu­ni­tat Valen­cia­na que estan ago­nitzant i en vies de reso­lu­ció.

Els opti­mis­tes són con­si­de­rats tor­pes i miops, però inten­tem viu­re en pau amb la nos­tra cons­cièn­cia. Vullc pen­sar que tot allò que estem patint no ens farà sucum­bir, però poc fal­ta­rà… L’esperit i les ganes nin­gú ens ho arra­bas­sa­rà, però a poquet anem a estar… Tor­na­rem més forts i més lúcids… I els feliços vint es que­da­ran curts, almenys farem tot allò que esti­ga a les nos­tres mans per a que així siga. I grà­cies al san­tís­sim Ángel que me por­ta un vaque­ret de mis­te­la de La Mari­na Alta, des­apa­rei­xent tota esta angoi­xa que m’envolta. Amb tot, el dia con­ti­nua boi­rós i el fred enca­ra ens mal­trac­ta.

 

[/vc_column_text][/vc_column][vc_column][/vc_column][vc_column][/vc_column][/vc_row]