Garí ens ofereix al seu llibre un vademècum explicatori de les metàfores, els aforismes i els personatges.

L’es­crip­tor Joan Garí. Foto: Daniel Gar­­cía-Sala

L’escriptor de Borria­na Joan Garí aca­ba de publi­car, en l’editorial Vin­cle, l’assaig «La vida ple­na­ment vis­cu­da».

Es trac­ta d’un volum insò­lit en la nos­tra llen­gua, que plan­te­ja una mena de guia de lec­tu­ra per als lec­tors que no s’hagen atre­vit enca­ra a endi­n­­sar-se en la mag­na obra prous­tia­na «À la recher­che du temps per­du». 

Les 2.400 pàgi­nes –en l’edició ori­gi­nal de Galli­­mard- d’aquest clàs­sic abso­lut de la lite­ra­tu­ra uni­ver­sal supo­sen de vega­des un mur con­tra el que molts lec­tors s’estavellen de mane­ra catas­trò­fi­ca. Els set volums en què es va publi­car aques­ta mag­na sum­ma artís­ti­ca –els tres últims, pòs­tums– són un huit mil que rep­ta qual­se­vol lle­gi­dor ambi­ciós. La seua con­quis­ta supo­sa un abans i un des­prés en qual­se­vol bio­gra­fia.

Por­ta­da de «La vida ple­na­ment vis­cu­da»

Cons­cient de la difi­cul­tat de l’estil prous­tià, Garí ens ofe­reix al seu lli­bre un vade­mè­cum expli­ca­to­ri de les metà­fo­res, els afo­ris­mes, els per­so­nat­ges i les claus totals de la sèrie, de mane­ra que nin­gú, des­prés d’abordar el seu lli­bre, tin­ga ja cap excu­sa per incor­po­rar Proust a la seua biblio­te­ca.

El mate­rial ori­gi­nal de «La vida ple­na­ment vis­cu­da» són les crí­ti­ques que Joan Garí va anar publi­cant en dife­rents mit­jans (El Temps, Ara, el seu blog Ofi­ci de lec­tor…), entre el 2009 i el 2022, dels suc­ces­sius lliu­ra­ments que l’editorial Vie­na de Bar­ce­lo­na va anar fent de la tra­duc­ció al cata­là de la Recer­ca realitza­da per Josep Maria Pin­to.

Aques­ta tra­duc­ció seria coro­na­da en 2022, quan es cele­bra­va el cen­te­na­ri de la mort de Proust. Curio­sa­ment, ara mateix està en curs de publi­ca­ció una altra ver­sió nota­ble a la nos­tra llen­gua dels set volums de Proust (de què fins ara n’han apa­re­gut cinc). Aques­ta sego­na tra­duc­ció és obra de Valè­ria Gai­llard i se n’encarrega l’editorial Proa.

Com diu Garí,  “Mar­cel Proust és el més “lite­ra­ri” dels escrip­tors con­tem­po­ra­nis, la demos­tra­ció pal­pa­ble que la lite­ra­tu­ra pot ser algu­na cosa més que una mera imi­ta­ció de la vida. La Recher­che és la crò­ni­ca super­ba, des­me­su­ra­da de l’al­ta socie­tat fran­ce­sa, però tam­bé l’o­dis­sea intros­pec­ti­va de les emo­cions i les vivèn­cies d’un ésser humà tallat a mida d’u­na per­so­na­li­tat cul­ta, sen­si­ble, ober­ta a les nove­tats i irre­ver­si­ble­ment sen­ti­men­tal”.

I és que, com afir­ma el pro­pi Proust, “l’autèntica vida, la vida final­ment des­co­ber­ta i escla­ri­da, l’única vida, en con­se­qüèn­cia, ple­na­ment vis­cu­da, és la lite­ra­tu­ra”.