La direc­to­ra de l’I­VAM, Nuria Engui­ta, ha pre­sen­tat l’ex­po­si­ció de Zane­le Muho­li que s’i­nau­gu­ra el dime­cres 6 d’a­bril en l’I­VAM Cen­tre Julio Gon­zá­lez. És la pri­me­ra gran retros­pec­ti­va a l’Es­tat espan­yol d’a­ques­ta artis­ta visual que ha dedi­cat el seu tre­ball a docu­men­tar les vides de per­so­nes negres les­bia­nes, gais, bise­xuals, trans, ‘queer’, inter­se­xuals, agè­ne­re i ase­xuals dins de Sud-àfri­­ca i fora.

“L’ex­po­si­ció pre­sen­ta obres que reco­rren tota la tra­jec­tò­ria artís­ti­ca de Muho­li i que reflec­tei­xen les seues prin­ci­pals preo­cu­pa­cions: donar visi­bi­li­tat a la seua comu­ni­tat; pro­mo­ure la tole­ràn­cia, el res­pec­te i la com­pren­sió mútua, i ser­vir de pla­ta­for­ma per­què els qui par­ti­ci­pen en les seues obres puguen par­lar amb veu prò­pia”, ha expli­cat Nuria Engui­ta.

Muho­li es defi­neix com a ‘acti­vis­te visual’ i s’i­den­ti­fi­ca amb el pro­nom per­so­nal ‘elle’. La direc­to­ra de l’I­VAM ha comen­tat que “el seu acti­vis­me, que ve d’u­na com­ple­xa tra­di­ció sud-afri­­ca­­na de con­tes­ta­ció nas­cu­da en l’his­tò­ric con­flic­te de l”apartheid’, es pro­lon­ga en una neces­si­tat per­so­nal de res­pos­ta a l’ab­sèn­cia de repre­sen­ta­ció del col·lectiu LGBTQIA+, amb el qual s’i­den­ti­fi­ca”.

És tam­bé en aquest sen­tit de pro­xi­mi­tat i per­ti­ne­nça que les seues imat­ges són, simul­tà­nia­ment, retrat i auto­re­trat, “la qual cosa esqui­va el risc que pateix qual­se­vol col·lectiu retra­tat de no ser ‘repre­sen­tat’, de patir la ins­tru­men­ta­litza­ció de la seua imat­ge, la seua exotitza­ció o la seua espec­ta­cu­la­ritza­ció, quan la mira­da és mira­da alie­na o este­reo­ti­pa­da”, en para­ules d’En­gui­ta.

Un esforç conjunt

L’ex­po­si­ció és el resul­tat de l’es­fo­rç con­junt de la Tate Modern de Lon­dres, Mai­son Euro­péen­ne de la Pho­to­graphie de París, Gro­pius Bau de Ber­lín, el Bild­mu­seet de la Uni­ver­si­tat d’U­mea i l’I­VAM, on roman­drà en exhi­bi­ció fins al 4 de setem­bre.

La mos­tra s’i­ni­cia amb una de les seues sèries fona­men­tals, ‘Somn­ya­ma Ngon­ya­ma (Sal­ve! Fos­ca lleo­na)’ (2012 — en curs), en la qual Muho­li tor­na la càme­ra cap a ella matei­xa per a explo­rar les polí­ti­ques de raça i repre­sen­ta­ció. En alguns d’a­quests auto­re­trats des­via la vis­ta; en altres, mira desa­fia­do­ra la càme­ra, i es pre­gun­ta pel sig­ni­fi­cat que per a una per­so­na negra té el fet de tor­nar la mira­da.

La sego­na sala reuneix obres de la seua pri­me­ra sèrie ‘Only Half the Pic­tu­re’ (2002?2006), amb imat­ges de super­vi­vents de delic­tes d’o­di come­sos a Sud?àfrica i els ‘townships’, les àrees resi­den­cials crea­des durant l”apartheid’ per a allot­jar per­so­nes expul­sa­des de llocs clas­si­fi­cats com a ‘sola­ment per a blancs’. Tam­bé s’ex­po­sen ací obres de la sèrie ‘Being’ (2006 -�en curs), uns retrats que cap­ten moments d’in­ti­mi­tat entre pare­lles, així com les seues vides i ruti­nes quo­ti­dia­nes.

L’ex­po­si­ció con­ti­nua amb retrats de dones trans­gè­ne­re, homes gais i per­so­nes amb dis­con­for­mi­tat de gène­re foto­gra­fia­des en espais públics. “Foto­gra­fiar per­so­nes negres LGBTQIA+ en espais públics és un ele­ment impor­tant de l’ac­ti­vis­me visual de Muho­li”, hi ha agre­gat Nuria Engui­ta.

La col·lectivitat tam­bé ocu­pa un lloc cen­tral en la seua obra. Mol­tes de les inte­grants de la seua gran xar­xa de col·laboradores són tam­bé mem­bres del seu col·lectiu, Inkan­yi­so, ‘llum’ en zulú (isi­Zu­lu), llen­gua mater­na de Muho­li i un dels onze idio­mes ofi­cials de Sud-àfri­­ca.

En ‘Bra­ve Beau­ties’ (2014 — en curs) Muho­li retra­ta dones trans i per­so­nes no binà­ries i amb dis­con­for­mi­tat de gène­re, mol­tes d’e­lles par­ti­ci­pants en cer­tà­mens de belle­sa. La mos­tra con­clou amb la sèrie ‘Faces and Pha­ses’, com­pos­ta per més de 500 foto­gra­fies, de les quals s’ex­po­sen un total de 104 en l’I­VAM. “És un arxiu viu”, ha comen­tat Engui­ta sobre aques­ta sèrie en la qual els ‘ros­tres’ al·ludeixen a la per­so­na foto­gra­fia­da i les ‘fases’ a la transició des d’u­na eta­pa de la sexua­li­tat cap a una altra.

“En el tre­ball de Zane­le Muho­li, junt amb un anhel de trans­for­ma­ció i una con­fia­nça implí­ci­ta en el poder de con­tes­ta­ció de l’art, sub­jau una pre­gun­ta: fins quan? És neces­sa­ri que el museu se sume a aquest anhel trans­for­ma­dor que acos­te al món una plu­ra­li­tat sen­se la qual no és món. Hem de pen­sar el museu com a uto­pia en acció, com a espai hos­pi­ta­la­ri amb el pen­sa­ment crí­tic i cos­mo­po­li­ta, amb la cons­truc­ció de la diver­si­tat huma­na ple­na de drets i reco­nei­xe­ments, des de la con­fia­nça en el poder crí­tic i cons­truc­tiu de l’art, des de la cons­cièn­cia del valor legi­ti­ma­dor que ator­ga a les imat­ges”, ha con­clòs la direc­to­ra de l’I­VAM.