L’exposició “DES/ORDRE MORAL” mostra obres de més de 50 artistes que van desafiar l’ètica dominant.

L’ar­tis­ta ita­lia­na Carol Rama (1917–2015) va plas­mar en pri­vat, al seu Torí natal, algu­nes de les pas­sions que la moral del “fas­cio” con­dem­na­va, fan­ta­sie­jant amb xapers i amb pràc­ti­ques que serien titla­des com a bes­tia­lis­me. Quan va voler expo­sar en 1945, la seua pin­tu­ra va ser con­si­de­ra­da obs­ce­na i es va con­fis­car. Hui la seua obra “Appas­sio­na­ta (Mar­ta e i mar­chet­to­ni)”, de 1939 és la imat­ge de l’ex­po­si­ció “DES/ORDRE MORAL. Art i sexua­li­tat a l’Eu­ro­pa d’en­tre­gue­rres” que pre­sen­ta l’I­VAM des del dijous 22 d’oc­tu­bre.

“Ini­cie la direc­ció de l’I­VAM amb aques­ta expo­si­ció tan actual, enca­ra que siga his­tò­ri­ca, en la qual el comis­sa­ri Juan Vicen­te Alia­ga ha dut a ter­me una gran inves­ti­ga­ció. És una mos­tra actual per­què enca­ra con­ti­nuem llui­tant per aquests espais de lli­ber­tat i dis­si­dèn­cia”, ha des­ta­cat la direc­to­ra de l’I­VAM, Nuria Engui­ta, durant la pre­sen­ta­ció.

La mos­tra reuneix 219 peces, entre pin­tu­res, dibui­xos, gra­vats, foto­gra­fies, escul­tu­res, pel·lícules i docu­men­ta­ció del perío­de d’en­tre­gue­rres de més de cin­quan­ta artis­tes com Otto Dix, Geor­ge Grosz, Rudolf Schlich­ter, Fran­cis Pica­bia, Man Ray, Eugè­ne Fre­drik Jans­son, Clau­de Cahun, Tama­ra de Lem­pic­ka, Jean­ne Mam­men, Dun­can Grant, Han­nah Höch, Sal­va­dor Dalí o Fede­ri­co Gar­cía Lor­ca.

Pretén explorar les diferents formes de sexualitat en el context europeu d’entreguerres

Comis­sa­ria­da pel pro­fes­sor i crí­tic d’art Juan Vicen­te Alia­ga, aques­ta expo­si­ció “pre­tén explo­rar les dife­rents for­mes de sexua­li­tat en el con­text euro­peu d’en­tre­gue­rres, en els desit­jos que no s’a­ve­nen amb les nor­mes de com­por­ta­ment basa­des en l’es­tric­ta mora­li­tat domi­nant”. I en què con­sis­tia aques­ta mora­li­tat? Al llarg de set sec­cions l’ex­po­si­ció mos­tra les dife­rents nor­mes i visions de la sexua­li­tat a Euro­pa jugant amb el bino­mi ‘ordre/desordre’ que dona títol al pro­jec­te.

El preàm­bul de l’ex­po­si­ció és una obra d’Eu­gè­ne Jans­son titu­la­da “Flot­tans badhus” (La casa de banys de la Mari­na, 1907) en la qual un grup d’ho­mes nus con­tem­pla amb inte­rés el salt d’un altre marí en la dis­tàn­cia. La peça és la pro­ta­go­nis­ta del pri­mer bloc de la mos­tra dedi­cat al cul­te al cos o “kör­per­kul­tur”, men­tre que una làn­gui­da esce­na de sis homes sen­se roba pre­nent el sol en “Bathers by the Pond” (1920) de Dun­can Grant anun­cia l’a­par­tat dedi­cat al Cer­cle de Blooms­bury, un grup que es va situar a l’a­vant­guar­da de la moder­ni­tat artís­ti­ca bri­tà­ni­ca.

Tracta de recrear l’ambient recarregat de l’etapa d’entreguerres

Una esce­no­gra­fia a base de grans cor­ti­nat­ges trans­pa­rents i colors por­pra “trac­ta de recrear l’am­bient reca­rre­gat de l’e­ta­pa d’en­tre­gue­rres”, com ha assen­ya­lat Alia­ga, i man­té semiocult a la vis­ta del visi­tant “les obres prohi­bi­des que Dun­can Grant mai es va atre­vir a expo­sar i que van roman­dre durant anys en una car­pe­ta” o els retrats d’ho­mes que balla­ven amb altres homes que va plas­mar el fotò­graf hon­ga­re­so­fran­cés Bras­saï.

L’ex­po­si­ció posa davant de l’es­pill les dife­rents repre­sen­ta­cions de la sexua­li­tat que van sor­gir i mos­tra les pros­ti­tu­tes de Hein­rich Maria Davringhau­sen o Geor­ge Grosz, les obres de Rudolf Schlich­ter que exhi­bei­xen pràc­ti­ques sexuals no con­ven­cio­nals com el sado­ma­so­quis­me o el fetitxis­me, els clubs, bars i caba­rets ber­li­ne­sos que va retra­tar Jean­ne Mam­men, la dua­li­tat masculí/femení de Clau­de Cahun o les rela­cions amo­ro­ses entre dones que va pin­tar Tama­ra de Lem­pic­ka.

Una secció de l’exposició està dedicada al regnat d’Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera

Una sec­ció de l’ex­po­si­ció està dedi­ca­da al reg­nat d’Al­fons XIII i la dic­ta­du­ra de Pri­mo de Rive­ra que el comis­sa­ri ha titu­lat “En els temps de la sica­lip­si”, un ter­me “que fa refe­rèn­cia a les coses lli­cen­cio­ses o peca­mi­no­ses”, ha subratllat. Una eta­pa en què artis­tes com Maru­ja Mallo van ser un exem­ple de rebel·lia davant de les impo­si­cions socials. Tam­bé Fede­ri­co Gar­cía Lor­ca va plas­mar l’a­mor prohi­bit en un bell dibuix, “El bes” (1927).

La mos­tra traça un reco­rre­gut cir­cu­lar des d’a­que­lla pel·lícula ger­mà­ni­ca de 1925 “Camins cap a la força i la belle­sa” (Wege zu Kraft und Schönheit), que elo­gia els cos­sos atlè­tics i nus d’ins­pi­ra­ció gre­ga, fins a l’im­po­nent pòr­tic final que dona pas a un con­junt d’es­cul­tu­res mar­mò­ries de cul­te a la força de l’ho­me que impo­sa­ven els tota­li­ta­ris­mes.

“Els anys vint i tren­ta van veu­re nài­xer pro­pos­tes artís­ti­ques molt ambi­cio­ses en la repre­sen­ta­ció de la sexua­li­tat”, ha resu­mit Juan Vicen­te Alia­ga sobre aques­ta expo­si­ció que repas­sa les lli­ber­tats i repres­sions d’u­na eta­pa de cri­si i el tre­ball d’ar­tis­tes visio­na­ris fona­men­tals per a enten­dre l’art del segle XX.