Els valen­cians, a més de dife­ren­ciar­nos per fi amb el calen­da­ri elec­to­ral pro­pi estre­­nant-nos este mes amb les pri­me­res elec­cions auto­nò­mi­ques sin­gu­lars, des de sem­pre hem cele­brant una Set­ma­na San­ta i una Pas­qua ben dife­ren­cia­da. Men­tres a la res­ta del país tenen fes­ta tota la set­ma­na sen­ce­ra des del Diu­men­ge de Rams a la Pas­qua de Resu­rre­ció, la Comu­ni­tat Valen­cia­na come­nça la seua com­me­mo­ra­ció sacra el Dijous Sant aca­­bant-la el Dilluns de Pas­qua. Una fita més de la nos­tra ideo­sin­crà­sia par­ti­cu­lar.

I per enfor­tir més la nos­tra iden­ti­tat, foca­litzem la nos­tra per­so­na­li­tat amb la tra­di­ció gas­tro­nò­mi­ca més acu­sa­da. Per esta èpo­ca tenim la inigua­la­ble Mona de Pas­qua. Els valen­cians enca­ra fem les Mones de Pas­qua com es feien tra­di­cio­nal­ment: és a dir, amb una mas­sa fer­men­ta­da i ous durs. La mas­sa s’assembla un poc al brioix enca­ra que no és exac­ta­ment el mateix. Tota una sen­ya d’identitat.

Anti­ga­ment, la Mona era un pa que es men­ja­va quan aca­ba­va la Qua­res­ma i per això en mot llocs es fa o s’acompanya d’embotits com la sobras­sa­da, o la llon­ga­nis­sa de Pas­qua, una llon­ga­nis­sa molt pri­ma i seca. La Mona la rega­la­ven els padrins als seus fillols i tenia tants ous com anys tenia el xiquet. La tra­di­ció dura­va fins que este feia la Comu­nió. Boni­ques cos­tums que no hau­ríem de dei­xar per­dre mai.

El núme­ro d’ous o el fet que siga el padrí l’únic que et pot rega­lar la Mona, no crec que es con­ser­ve en molts llocs. Ara acos­tu­men a tin­dre un ou i te la pot rega­lar qual­se­vol per­so­na, un oncle, la teua iaia o qual­se­vol amic de la famí­lia que pen­se en els més menu­dets de la casa. Això sí, la comer­cia­litza­ció del pro­duc­te ho ha fet ben acce­si­ble i popu­la­ritzat… coses de les grans super­fi­cies i les cade­nes de dis­tri­bu­ció. Però com una Mona feta al forn del teu barri o poble, no tro­ba­ràs res pare­gut.

La Pas­qua Valen­cia­na repre­sen­ta tot un seguit de tra­di­cions ben arre­la­des a esta terra nos­tra: les eixi­des al camp estre­nant espar­den­yes pas­qüe­res, volar el catxi­ru­lo i bere­nar la nos­tra Mona… dei­xant l’ou per a l’últim moment… com tam­bé era típic trencar-li’l al front de qui se’ns posa­va per davant. I tot això pre­vi a la cele­bra­ció de Sant Vicent Ferrer, patró de tot el Reg­ne, el següent dilluns des­prés de Pas­qua. Coses nos­tres, coses de valen­cians.